Dissabte 21. Aturar la vida per evitar la mort?

Molta gent es comença a preguntar fins a quin punt té sentit aturar-ho tot. Estem disposats a estar 2 o 4 mesos així? Estem disposats a que els nens no tornin a escola fins al setembre? Estem disposats, en resum, a parar la vida per evitar la mort? Val la pena pagar aquest preu?

És el preu de posar la preservació de la vida humana com a valor suprem, quasi absolut, de la nostra societat, sigui quin sigui el seu cost econòmic i social.  

Té sentit social pagar aquest preu? Deixar de sortir, deixar de relacionar-nos, deixar de treballar, deixar d'anar a escola... Té sentit aturar la vida per evitar la mort? 

Si la vida de cada una de les persones humanes és una fi en si mateixa hem d'estar disposats a pagar aquest preu. Però potser no hi estem disposats perquè considerem que la vida en societat val més que la vida individual. I que la vida social continua, malgrat la mort individual.

Això és el que es plantegen els que defensen que cal deixar que el contagi s'estengui per assolir la immunitat de grup, tot i provocar milers de morts.

Cal aturar la vida (humana i social) per evitar la mort (individual i biològica)?

El que estem vivint ens porta a preguntar-nos pel valor que li donem a la vida i com enfrontem la mort. Ens fa ser conscients que la mort de cada un de nosaltres és relativament important. Si jo em moro la setmana vinent, la vida continuarà, també per al meu fill, la meva parella i els meus pares. Amb més o menys dificultats, o amb més o menys tristesa, amb més o menys dolor, però continuarà. 

Aquesta reflexió sobre la importància de la vida social em fa pensar en les dificultats que hi ha a Itàlia i a Espanya per complir les ordres de confinament. Nosaltres el que volem és viure, gaudir de la vida. Els xinesos no ho entenen. Els metges xinesos que han anat a Itàlia a ajudar en les mesures que s'estan prenent no entenen com pot ser que hi hagi encara tanta gent al carrer i que funcioni el transport públic. Però potser el seu concepte de vida social és diferent al nostre. I ells estan més disposats a renunciar a la vida, a la vida social, que nosaltres. Potser acceptem més la mort del que reconeixem públicament. Com diu la dita castellana "El muerto al hoyo, y el vivo al bollo".

Ara bé, les dades d'afectats tenen un creixement imparable. Avui han anunciat que hem arribat als 25.000 casos identificats, 5.000 més en un sol dia. I els morts ja són 1.326, 324 en un sol dia. Ja hi ha més de 1.600 persones a la UCI (767 a Madrid) i 2.000 contagiats ja s'han recuperat. A Itàlia han arribat als 4.000 morts.

Ahir al vespre a Catalunya ja hi havia 122 morts i els casos greus s'havien triplicat en un dia, arribant a sobrepassar els 300. Les dades però, són molt lluny de les de Madrid, on ja han sobrepassat els 800 morts. Menys d'un 15% de la població, més del 60% dels morts. No cal dir res més.

Hi ha projeccions que apunten a que la crisi pot durar 12 setmanes a Espanya (i només n'hem passat 2) i que el nombre de morts podria arribar a situar-se entre els 50.000 i els 80.000. Una mortalitat només equiparable a una guerra. Amb la diferència que en una guerra els pares perden als fills i, en aquest cas, són els fills i els néts els que perden a pares i avis.

En roda de premsa s'ha explicat que el 50% dels hospitalitzats tenen més de 70 anys i que el 70% de ingressats a les UCI tenen més de 60 anys. I la mortalitat dels majors de 80 anys és molt alta. El nivell d'hospitalització dels menors de 30 anys és del 5-10%.

Tothom es pregunta, però, per la baixa mortalitat alemanya. En termes relatius, és possiblement deguda al major nombre de test que han fet, però en nombres absoluts (només 68 morts en un país de més de 75 milions d'habitants) només pot ser deguda a la baixa incidència en la gent gran. Una hipòtesi és que a Alemanya la relació entre gent jove i gent gran és notablement inferior que a Itàlia i Espanya. És a dir, en la mesura que estan més aïllats, s'han contagiat menys. Tanmateix, ningú ho sap del cert.

Aquest dissabte el trànsit a Catalunya s'ha reduït en un 90% en relació a fa dos dissabtes. I a tot Espanya, els trens de rodalies ahir divendres van registrar una ocupació del 13% i els trens de mitja i llarga distància del 2%.

Fa dies que han saltat les alarmes per la falta de material de protecció i de test de detecció. Els professionals critiquen a l'administració i les comunitats (o algunes) critiquen al govern central, que està gestionant centralitzadament compres i distribució segons necessitats. Per donar-hi resposta, ahir es va saber que el rei va sol·licitar ajuda al President d'Alibaba, el gegant tecnològic xinès, i que aquest ha enviat 500.000 mascaretes, que han arribat a l'aeroport de Saragossa. I avui s'ha sabut que Inditex ha comprat 300.000 mascaretes a la Xina que arribaran els propers dies. Finalment, el Ministeri de Sanitat ha anunciat que ha adquirit 640.000 tests de detecció ràpida que aniran arribant els propers dies.

El País ha publicat una enquesta sobre la valoració del govern central en la gestió de la crisi: quasi un 36% la valora bona o molt bona i un 34% dolenta o molt dolenta. Quasi un 30% regular. En canvi, la valoració positiva dels governs autonòmics arriba al 42.5%. Els ajuntaments surten encara més malparats que el govern central. Curiosament els madrilenys que consideren dolenta o molt dolenta la gestió del govern de Pedro Sánchez són bastants més (41%) que els catalans (37%). Això sí, la meitat dels espanyols tenen por de perdre la feina per aquesta crisi. I mentrestant, a les presons, va creixent la tensió (no hi ha vis-à-vis, no entren drogues clandestinament, no els hi poden portar diners...). Una bomba de rellotgeria.

Les escoles haurien de fer classe al juliol? Aquesta és la pregunta que es comencen a fer alguns professionals, també des de la Fundació Jaume Bofill. Si no es pot tornar a obrir fins al juny (anant bé) caldria fer classe juny i juliol. Potser repensant els horaris i no fent tardes, només matí fins a les 13h, per exemple, en el cas de les escoles. O començant a les 8:30, per aprofitar més el matí i evitar la calor. De 8:30 a 13h són 4:30, és a dir, quasi les 5h que es fan a la pública. "A grandes males, grandes remedios". I la solució de fer classe el juliol al matí ha d'estar sobre la taula, diguin el que diguin els sindicats. Si no es fa, molts alumnes perdran el tren. Especialment, en els entorns més desafavorits i amb menys estímuls positius per als nens i adolescents. Després de l'emergència sanitària i econòmica, caldrà prestar atenció a la qüestió educativa.

Avui hem jugat a cartes i al dòmino tots tres i una partida d'escacs al balcó, el Marc i jo, aprofitant el sol de primera hora de la tarda.

Al vespre, ha sortit el tema de les arrugues, perquè el Marc s'hi fixa molt. L'Elena li ha explicat que hi ha persones que se les treuen perquè no volen semblar tan grans i la seva resposta ha estat a l'alçada de la meva reflexió sobre la vida i la mort: "per què es treuen les arrugues si es moriran igualment?".