La pandèmia i la mort. Adaptació o indiferència?

Ha passat un any des de l'inici de la crisi de la Covid-19. Durant els primers 4 mesos -entre març i juny- van morir quasi 30.000 persones a Espanya, i ens semblaven moltes. En els 8 mesos següents n'han mort 40.000 més, però no ens ha semblat tan dramàtic. Per què?

Perquè hem après a conviure amb la mort i la malaltia. En hem adaptat. Hem acceptat la mort encara que no ens atrevim a dir-ho. 

Van morir 30.000 persones mentre estàvem tancats a casa o començàvem a sortir en franges horàries molt marcades mentre seguíem treballant des de casa i els nens no anaven a escola. El primer cop va ser dur, estàvem espantats. 30.000 morts en 4 mesos eren molts. I aviat vam saber que eren més, perquè molts més van morir com a conseqüència del virus, però sense una prova diagnòstica que certifiqués que l'havien patit.

Però la tardor-hivern ha sigut molt diferent. Ja no estàvem espantats sinó més aviat fatigats o irritats. Tanmateix, seguia morint gent, molta gent. 40.000 en 8 mesos. De fet, durant algunes setmanes de gener i principis de febrer, vam tornar a patir 500-800 decessos diaris, com en el pitjor moment de la pandèmia, l'abril de 2020. I des de Nadal i fins a principis de Març pràcticament no hem baixat de 2.000 morts setmanals. Algunes setmanes hem arribat als 3.000. Però aquets morts ja no els hem viscut igual.

Després de la primera onada, fins i tot alguns diaris van publicar durant setmanes les vides de persones anònimes que havien perdut la vida a causa de la malaltia provocada pel virus. Era una forma de dol. L'Estat va fer una cerimònia, un funeral civil, en record de totes elles, a finals de juliol. I algunes diòcesis i parròquies van organitzar funerals religiosos en record de les víctimes. 

Hi va haver funerals col·lectius per les primeres 30.000 víctimes. Però, què passa amb les 40.000 que han vingut després? Qui les ha recordat? Qui les recordarà?

Probablement ningú, més enllà dels seus familiars i amics. Com ningú recorda les quasi 50.000 persones que anualment moren de malalties respiratòries a Espanya, o les 85.000 per malalties del cor. Vam recordar les primeres perquè ens semblava un fet extraordinari. Les que han vingut després, les hem normalitzat. Formen part de les més de 400.000 persones que cada any moren a Espanya. Aquest 2020 han sigut més de 500.000, per culpa de l'epidèmia, però ja formen part de l'estadística.

Fa un parell de mesos, un conegut divulgador educatiu feia una reflexió a Twitter indicant que les xifres de morts als Estats Units, 400.000 en aquell moment, eren pròpies d'una guerra. La meva resposta va ser que els morts de les guerres simbolitzen una tragèdia i es recorden durant dècades, però els morts de les epidèmies són percebuts com una estadística. Excepte per als familiars i amics, és clar... és a dir, com les morts "normals", fruits d'una malaltia o d'un accident.

El mateix va passar amb l'epidèmia de grip de 1918-1920. Algú sap si algú de la seva família va morir per l'epidèmia de grip? En canvi, quants sabem d'un familiar que va morir durant la guerra? 

Els recordem perquè els "van matar", directa o indirectament. En canvi, els de la grip "van morir", no els va matar ningú. Per això a l'institut i a la universitat ens explicaven quants milions de persones van morir a la primera i la segona guerra mundial, o els centenars de milers que van morir a la guerra civil -tot i que d'això no se'n parlava tant perquè queia massa a prop-  però ningú ens va explicar quants morts va provocar la grip de 1918-20. 

Ho hem descobert ara, ens ho han explicat ara: van morir 50 milions de persones. Més del triple que a la primera guerra mundial (9 milions de soldats i 7 milions de civils).

I és així com arribem a una d'aquestes veritats incòmodes que ningú mai verbalitza: tots el morts no són iguals. No és el mateix un mort per una epidèmia que un mort per una guerra. No és el mateix un mort que teia 80 anys que un que en tenia 20 o  5. No és el mateix un mort per malaltia que un mort per accident. No és el mateix un mort per suïcidi (més de 3.000 a Espanya cada any) que un mort per assassinat. No és el mateix un assassinat comú que una dona assassinada per la seva parella o exparella... I així podríem seguir. Tots els  morts no són iguals i l'epidèmia ens hauria hagut de servir per reconèixer-ho.

Un any després ens hauríem de preguntar: ens hem adaptat a la mort o hem passat de la por a la indiferència?

Els primers milers de morts ens van semblar una tragèdia. Els que han vingut després, els hem tractat com una estadística i els hem viscut amb certa indiferència.